L’obaga i la solana
Això de viure lluny, té dos vessants, com les muntanyes: l’obaga i la solana.
Hi ha dies en què et sents la persona més feliç del món per haver hagut de començar de zero i haver-te’n sortit i d’altres, en canvi, et preguntes qui et manava començar de zero en un lloc on sempre seràs tractat com a estranger. No em malinterpreteu, per mi no té res de mal això de ser tractada com a estrangera perquè ho sóc, el problema és que sovint qui et vol ferir utilitza això com a arma. Us recordeu del que passa a l’escola amb els nens i nens que porten ulleres o són massa grassos? Doncs, més o menys el mateix. Potser la diferència és que amb l’edat es van sofisticant els comentaris, com si s’anés afilant el ganivet de tal manera que quan te’l claven, te’l sents primer al cor que a la pell.
No cal que digui que avui és un d’aquells dies en què em trobo en l’obaga de la muntanya. Però com tot en aquest món, canvia. Per tant, sé que caminant, sense adonar-me’n tornaré a trobar la solana.
Pensa que no només marxant de casa se’t passa pel cap això de que la vida que tens potser tal o potser qual… suposo que és llei de vida i més si trobes persones que no obliden d’on vens. T’haig de dir que aquestes persones són a tot arreu, aquí també i els comentaris que fan encara que no se’t clavin en el propi cor fan mal igual; costa molt oblidar l’origen, deu ser que tots patim pel propi pedigrí. I és que en el fons, no som tan diferents tots plegats….