Godis
Els suecs són gent “de poca vida”. M’explico: mengen poc o en tot cas, menys que nosaltres. L’àpat principal del dia és el dinar i acostuma a consistir en un plat de carn o peix, amb les respectives salses i condiments, o bé, en un complicat entrepà on és difícil saber on acaba el pà i on comença la muntanya de gambetes amb mahonesa. L’esmorzar típic és a base de pà amb formatge i tasses enormes de cafè més aviat aigualit. El sopar, discret, normalment es basa en una tassa de llet o de cafè amb una de les boníssimes pastes de canyella.
Però si hi ha una cosa que els suecs mengen en quantitats si més no sorprenents, són les llaminadures. O, com diuen ells: godis.Una de les coses que em va sobtar quan vaig arribar a aquest país va ésser la facilitat amb què es troben els godis. Són a tot arreu: al supermercat, als quioscs, a les llibreries i fins i tot a la sala d’espera d’alguns consultoris mèdics . On encara no les he trovades és a la sala d’espera del dentista que, per motius obvis, no m’entrentridré a especular sobre el motiu. No només en mengen molts sinó que els menja tothom: des dels nens més petits als avis més grans. Aquest matí, però, hem tingut la sort d’anar a parar al que a mi m’ha semblat una reproducció del conte de la casa de llaminadures. Hem arribat per casualitat al que seria el paradís dels godis, almenys aquí a Göteborg.
I, tot i que no m’hauria mai imaginat a mi mateixa dient això, he de dir que els godis d’avui eren “frescos”. Després de fer aquesta reflexió interna, n’ha arribat immediatament una altra: he de començar a preocupar-me per l’adaptació que estan patint amb mi les meves papil.les gustatives? Prevaldrà la capacitat d’apreciar unes gambes fresques de Palamós després d’haver desenvolupat la capacitat de saber si una coca-cola de goma és fresca? Sospito que sí.
