Suècia: usos i costums

Dijous a la tarda, tots tornàvem a casa espaorits: els mitjans de comunicació havíen estat anunciant un temporal de pluja i vent que havia d’ésser el pitjor que veia Suècia des del gener del 2005. Es preveien trasvalsos en el sistema elèctric i en la xarxa de transport col.lectiu. No han volat autobusos ni han desaparegut teulades com jo temia, però ha caigut algun arbre, algunes cases han resultat malmeses i al nord del país s’han omplert de neu fins a les orelles. Però tot i així, malgrat el temporal, la temperatura fora era d’uns 13, 14 graus, molt acceptable al meu entendre. Aquest matí m’he llevat amb aquella dolça sensació de confort que dónen els 22 graus constants que hi ha a casa, a totes les cases. No em podia creure el que veia fora de la finestra: un sol radiant i el cel més blau que veia en molts dies. Semblava primavera! Però, només ho semblava! El termòmetre, objecte indespensable en tota llar sueca, m’informava que fora hi havia 5 graus i mig! Nou graus menys que ahir a la mateixa hora! Sembla que amb el canvi d’hora ha arribat també l’hivern. I aquest cop, sembla definitiu.

Quan em llevo al matí, fora és tan fosc que es fa difícil de dir si darrera la finestra hi ha un món o no. Quan surto al carrer continua essent tan fosc que em sembla d’entrar al cor de la nit. Les faroles són encara totes enceses, i aquí n’hi ha tantes! La ciutat sembla estar esperant el dia que el sol no sortirà i, per la rapidesa amb què s’escurcen les hores de llum, sembla que l’espera no s’allargarà massa.

Només recomanar-vos l’article que publica avui diumenge 22 d’octubre el diari El País titulat: “Parodia judicial en Guantánamo”. Il.lustra molt bé la perillositat del règim a què som sotmesos actualment. El futur provablement ens jutjarà amb crueltat. Suposo que d’aquí uns anys viuran amb incredibilitat el nostre silenci enfront d’una injusticia tan evident. Si algú dels que llegiu el blog pot dir-me la diferència entre un camp de concentració i una presó d’aquestes característiques, agrairia molt que ho fes, perquè jo per molt que hi penso no aconsegueixo trobar-ne cap. No aconsegueixo entendre perquè un militar pot actuar com a jutje, jutjant a una persona que no sap de què se l’acusa i que no té dret a un advocat per exercir la seva legítima defensa. Però tampoc entenc com un país pot violar els acords de la convenció de Ginebra sense que passi res. El pitjor de tot és que per expressar aixó que sento podria ésser considerada avui una enemiga d’EEU; és aquesta la democràcia que estan exportant? Pels que esteu interessats en el tema, hi ha la pel.lícula-documental: “The road to Guantánamo” (Camino a Guantánamo). La pel.líclua, basada en fets reals, explica la història de quatre amics britànics que el septembre de 2001 van anar al Pakistan per assistir a un casament i per passar unes vacances. Malauradament, allí van ésser capturats i portats a la base militar de Guantánamo, on van passar dos anys presos. El cinc de març del 2004 van ésser traslladats a Londres on, després d’ésser jutjats, van ésser posats en llibertat sense càrrecs. Convida a la reflexió.

Després d’uns quants dies de xerrameca catalana, ha estat difícil reacostumar-se als silencis suecs, que de vegades són infinits. La família ha marxat deixant la porta ben oberta a la tardor, i amb ella, a la melancolia. El terra s’ha transformat en un tapís on es barregen incomptables tonalitats de vermell, groc, marró i taronja. Però no són només les fulles a fer-nos conscients del canvi d’estació: l’aire és ja fresquet i els dies es van escurçant amenaçadorament. Pel que sembla, aquí la tardor és temps de tardes curtes i vespres llargs. És temps de pastissos de poma i de manualitats a la vora del foc.